Tema 3: Desenvolupament Del Llenguatge I La Comunicació.

El llenguatge té cada cop més importància, degut a la seva anàlisi però sobretot a la repercussió que té en altres processos psicològics bàsics (memòria, raonament i pensament).
El Llenguatge és un procés psicològic bàsic.

En sentit restringit, entenem que és el codi o combinació de codis compartits per una sèrie de persones, que és arbitrari i que emprem per representar coneixements, idees i pensaments, i que fa ús de símbols governats per un seguit de regles.

És també una eina que facilita la interacció entre persones que expressen informació, sentiments i emocions. El llenguatge és un instrument de planificació i organització dels nostres pensaments de cara a l’acció.

Als primers anys de vida el llenguatge té un fort component no verbal.

1a infància és un període sensible pel llenguatge, en el que es més factible que succeeixi cert tipus de desenvolupament.

Per emprar correctament el Llenguatge els infants han de:
Codificar i descodificar la seva llengua, entesa com l’ús compartit d’un determinat sistema.
Trobar el sistema d’informació.
Conèixer tots els sons i diferenciar-los correctament. Som éssers capaços de distingir els sons de la parla molt aviat.
No emprar paraules mancades de sentit.

2.Parla:
Expressió verbal (o escrita en el cas de la llengua escrita) i que emprem per
transmetre significats.

3.Comunicació:
Procés d’intercanvi de missatges (amb qualsevol mitjà oral, gestual o escrit).

En funció de la comprensió que tenim sobre com s’adquireix i es desenvolupa el llenguatge incidim en un tipus de factors o altres (externs o interns) en l’acció docent.

T1. Als infants se’ls ensenya. Conductisme.
T2. Els nadons aprenen sols. Chomsky. Mecanisme d’adquisició del llenguatge.
T3. Els impulsos socials fomenten el desenvolupament del llenguatge. Pragmàtic social. El llenguatge té un objectiu social: la comunicació.
T4. Teoria híbrida.

El llenguatge és una conducta més, que es regeix pels mateixos paràmetres i principis que qualsevol altra conducta humana.

Per tant, l’expliquen a través de les lleis del condicionament (clàssic i operant) intentat explicar el llenguatge en base a l’associació entre estímuls i els efectes que té sobre el subjecte.

Els reforços, els càstigs i el modelatge són mecanismes que s’empren per l’adquisició.

Implicacions educatives:
(1) Els pares són els primers mestres que ensenyen el llenguatge.
(2) La repetició freqüent és instructiva, especialment quan està relacionada amb situacions i objectes de la vida quotidiana.
(3) Els nadons als qual se’ls ensenya bé es converteixen en infants que parlen bé.

Crítica: Reduccionisme que suposa tractar el llenguatge com una conducta observable i mesurable amb referents externs i en base només a paràmetres ambientals.

El llenguatge esdevé un mirall de la ment, producte de la intel·ligència humana i creada per cadascun de nosaltres (Chomsky, 1981).

Chomsky postula un mecanisme bàsic genètic, i per tant, universal, que està en la base de l’aprenentatge del llenguatge i que explica que no aprenguem el llenguatge oral en base a imitació, reforços i càstigs.

La competència lingüística és el coneixement implícit que posseeix tot subjecte de la seva pròpia llengua, que li permet comprendre i produir frases d’acord amb la forma de la llengua.

A nivell neurològic comptem amb dues estructures encarregades específicament del Llenguatge:
Àrea de broca: estructura localitzada al lòbul frontal de l’hemisferi esquerre del còrtex cerebral que controla la producció del llenguatge
Àrea de Wernicke: estructura localitzada al lòbul temporal de l’hemisferi esquerre del còrtex cerebral que és el responsable de la interpretació de la parla.

Les investigacions corroboren una seqüència universal, com la que parla Chomsky, en tota l’espècie humana:

Hi ha una seqüència universal en les primeres etapes del llenguatge. El moment i la complexitat de la capacitat lingüística varia: 10% dels infants de 2 anys més avançats coneixen 550 paraules, i el 10% menys avançat, coneixen menys de 100 paraules.

La Teoria cognitiva dóna importància dels processos interns en l’aprenentatge del llenguatge.
Per Piaget el desenvolupament cognitiu és imprescindible per a l’òptim desenvolupament del llenguatge.
Algunes aptituds cognitives són requisits per l’aprenentatge i el desenvolupament lingüístic adequat.
Cada infant necessita superar les etapes prèvies per arribar al desenvolupament òptim posterior.

Sosté que pensament i llenguatge es desenvolupen per separat donat que la intel•ligència comença des del naixement abans que el nen parli; per la qual cosa l’infant aprèn a parlar a mesura que la seva evolució assoleix el nivell concret desitjat.

El pensament possibilita el llenguatge.

Primera parla és egocèntrica: parla infantil que es caracteritza perquè el nen parla només de si mateix i el seu discurs no s’adapta al punt de vista dels altres.
Fan un monòleg col•lectiu: varis nens parlen en veu alta però no hi ha entre ells una veritable comunicació.
L’infant està condicionat i immers en el pensament centrat en si mateix. Aquest tipus de parla no és per comunicar-se amb els altres, sinó per expressar els seus pensaments.

El llenguatge té un component simbòlic important. El pensament seria anterior al llenguatge, i determinarà part del desenvolupament.

a.Interaccionisme de Bruner:
Bruner diu que l’infant ha d’adquirir la sintaxis és a dir, la forma correcta d’expressió del llenguatge, perquè els infants són capaços d’emprar des de petits les seves pròpies regles gramatical.

L’infant que està aprenent el llenguatge ha d’aprendre la semàntica, el vocabulari, els referents dels objectes i de les persones. Desenvolupen la coordinació lèxic-semàntica.

El nen ha d’aprendre:
(1) La gramàtica: les regles gramaticals dels infants no són les mateixes que emprem els adults.
(2) Els significats: es poden construir frases adequades sintàcticament però que no tinguin significat.
(3) La funció comunicativa: l’intent de comunicar o com aconseguir que es facin coses amb paraules.

Teoria del Doble Origen del Llenguatge

Inicialment la parla és preintel•lectual i el pensament preverbal. Ambdós es desenvolupen de forma independent fins que en un moment donat conflueixen, convertint-se la parla en racional i el pensament en verbal.

El llenguatge com a conducta d’interacció el caracteritza com:
(1) Sistema de símbols convencionals, mentre més s’empra més s’adapta a les normes socials.
(2) Sistema de regulació i autoregulació del comportament ja que permet planificar i comprovar la conducta.
(3) Forma de coneixement, tant dels modes com dels usos.

Existeixen diferències individuals en l’adquisició i desenvolupament del llenguatge com a conseqüència d’aspectes com:
(1) Familiars (estimulació oferta, qualitat de les interaccions, llenguatge dirigit que sol ser més simple);
(2) Maduresa neurofisiològica (important la maduració biològica, auditiva, fònica o articulatori).
(3) Imitació de sons.
(4) Marc sociocultural (segons la classe social a la qual pertanyi)

L’aprenentatge i el pensament sempre estan situats en un context cultural i sempre depenen de l’ús de recursos culturals (Bruner, 1997:22)

Context cultural: la ment no podria existir si no fos per la cultura (...)la realitat està representada per un simbolisme compartit pels membres d’una comunitat cultural en la qual una forma de vida tècnic- social és a la vegada organitzada i construïda en termes d’aquest simbolisme (Bruner, 1997: 21)

Edwards i Mercer (1988) afirmen que el context és quelcom mental, és a dir, que allò que passa fora de nosaltres, es transforma en quelcom contextual quan ho invoquem a través de la comunicació.

Segons Bruner, l’infant interioritza el llenguatge com a instrument cognitiu és capaç de representar i transformar sistemàticament les regularitats de l’experiència amb major flexibilitat i poder.

El discurs és l’activitat estructurada del llenguatge que permet a la persona explicar el món mentre hi està actuant (Bronckart, 1995)

El llenguatge no és únicament un mitjà de comunicació entre les persones, sinó que també esdevé el mitjà a través del qual es forma la consciència i el pensament.
Progressivament, quan la paraula se separa de l’acció, el significat d’allò que es verbalitza es fa abstracte i existeix com a consciència, és a dir, com a forma de pensament (Leontiev, 1983).

A l’hora de resoldre un problema, l’infant ho fa a través del llenguatge, de forma que li permet ser objecte i subjecte de la seva pròpia conducta (Vygotski, 2008)

El desenvolupament cultural del nen, tota funció apareix dues vegades: primer, a nivell social, i més tard, a nivell individual.

Primer entre persones (INTERPSICOLÒGIC), i després, en l’interior del propi nen (INTRAPSICOLÒGIC) (...) Totes les funcions superiors s’originen com relacions entre éssers humans. (Vygotski, 2008, p. 94)

L’acció per poder-se explicar necessita estar situada.
Les realitats que es construeixen són realitats socials negociades amb els altres. Revolució contextual o un nou contextualisme transaccional

El llenguatge no és un patrimoni sorgit de l’individu sinó una herència cultural que es transmet de generació en generació.

Pertànyer a una cultura fa que el nen descobreixi que cada cosa té una paraula, i aquest descobriment guiat es manifesta en un notable interès del nadó de posar nom a les coses.

Per ell, el llenguatge egocèntric era una trobada entre el llenguatge i el pensament.

Les primeres paraules s’orienten cap a l’expressió emocional i la cerca de contacte social, i les primeres formes de pensament es dediquen a l’ús tècnic de les eines.

Quan aprenem a parlar a través de les paraules que empren els altres amb els qui interactuem, adoptem també les seves idees i valors (Wells, 2001).

En aquest procés d’incorporació dels altres, Wertsch planteja la ventrilocució que esdevé el procés en el qual una veu parla a través d’una altra veu o tipus de veu en un llenguatge social. La paraula en el llenguatge és en part de l’altre.

Es converteix en “propietat de si mateix” només quan el parlant l’alimenta amb la seva pròpia intenció, el seu propi accent, quan s’apropia de la paraula, adaptant-la a la seva pròpia semàntica i intenció expressiva . (Wertsch, 1991, p. 78)

Segons Wells (2001), l’infant participa en converses i en interaccions a través de les quals va adquirint els diferents mitjans de comunicació interpersonal, però també intrapersonal, ja que el llenguatge ajuda també a l’infant a parlar amb si mateix, a generar el seu pensament i la seva consciència.

Representa una acció discursiva que no es manifesta cap a l’exterior, sinó que només és accessible per la mateixa persona.

Aquesta parla interna és fruit de la participació en activitats conjuntes amb altres persones, esdevenint assajos prospectius d’allò que un té pensat dir en una situació social futura, o bé, d’allò que li agradaria haver dit (Wells, 2001).

(1) Dimensió estructural: Codi que es construeix a través de les interaccions entre la forma (fonologia, morfologia i sintaxis), el contingut (semàntica) i ús (pragmàtica). Es considera un sistema de signes que permet representar la realitat, composat per elements arbitraris amb una organització interna les combinacions de la qual respon a regles fixes. Convencionalisme, són raons socials les que incideixen en l’estructura d’una determinada llengua.

(2) Dimensió funcional: Com a eina que s’empra per a la comunicació i la interacció amb els altres. S’empra amb intencionalitat comunicativa i pot tenir funcions diverses com demanar informació, explicar algun succés, expressar sentiments, representar la realitat, establir relacions amb els objectes i successos d’un entorn més o menys immediat, donar ordres...

(3) Dimensió comportamental: comportament que realitzen un o varis parlant un o varis oients quan codifiquen i descodifiquen missatges lingüístics emprant un codi comú que aprenen progressivament.

Abans de dir la primera paraula, els infants necessiten una sèrie d’aptituds que anomenem precursors del llenguatge.
Aptituds visuals - Observació mútua
- Seguiment Visual
- Observació referencial
Aptituds auditives - Localització del so
- Posar atenció als sons

Aptituds motrius - Imitació motriu de models
- Imitació motriu dels petits gestos o moviments corporals
- Combinació de moviments motors i sons

Aptituds preorals - Imitació oral/verbal
- Imitació de sons de la parla

Aptituds pragmàtiques primerenques - Habilitats d’alternança primerenques
- Signes de comunicació social

Aptituds cognitives - El manteniment de l’objecte
- Coneixement de causes i efectes
- Reflexió bàsica sobre fins i mitjans per assolir-los

1. Del gest a la paraula. 2 anys

Període prelingüístic
La importància de l’entonació. Als nous mesos els nadons prefereixen escoltar patrons d’èmfasis com els seus cuidadors. Poden distingir quan és la seva llengua i una de diferent.

7-8 mesos estan callats mentre el seu acompanyant parla i esperen fins que aquest deixi de parlar per respondre amb una vocalització. Aprenen a seguir els torns de paraula.

8-10 mesos empren gestos.
Gestos declaratius: el nadó dirigeix l’atenció dels demés cap a un objecte assenyalant-lo o tocant-lo.
Gestos imperatius: tracta de convèncer als altres perquè li concedeixin les seves peticions per mitjà d’accions com assenyalar el dolç que desitja...

Període holofràsic
Apareixen les holofrases. Paraules que el nen empra com si es tractes d’una frase en l’adult, emeses en diferents tons (pregunta, descripció), contenen missatge o intenció (demanar, rebutjar, negar...) molt més ric i complex que la paraula sí.

De les dues paraules, també anomenada “parla telegràfica”, Combinacions organitzades de dos paraules amb una gramàtica infantil bastant diferent a la dels adults, són creacions originals dels infants. Enunciats inicials que consisteix en paraules de continguts i ometen les parts menys significatives de la parla, com els articles, preposicions, pronoms i verbs.

18-24 mesos exposició del vocabulari que no acaba fins als 6 anys. Aprenentatge de 10 paraules diàries de mitjana. Molt important que abans dels 3 anys, s’associï la paraula a la imatge, estimulació lingüística constant.

3-4 anys creix el llenguatge de forma vertiginosa: centenars de paraules, preposicions, gènere i número en les paraules, articles i frases més llargues i complicades.

3 anys s’adquireixen les regles de sintaxis, per formar oracions. Emergeixen les sobreregulacions o hiperregulacions (fan regulars algunes formes dels verbs que són irregulars).

3-4 anys elaboren petites narracions, explicacions, comparacions, converses… seguir un discurs.

4-5 anys Els nous contextos afavoreixen l’aparició de noves vivències i experiències que donen gran varietat de coneixements i usos del llenguatge.

Dels 3 als 6 anys s’ha de treballar: habilitats de consciència fonològica, (capacitat de ser conscient de que allò que escoltem, de les unitats lingüístiques, la seva segmentació, la manipulació... Important treballar:
Identificar objectes que contenen uns fonemes i síl•labes
Discriminar gràfica i auditivament paraules similars per les seves grafies o fonètica: bolo-polo, pala-bala
Eliminar segments fònics a les paraules per forma altres
Identificar la posició que ocupen els fonemes a la paraula
Segmentar paraules en síl•labes i aquestes en fonemes.
Invertir l’ordre de les síl•labes per formar noves paraules
Discriminar nombre de vegades que apareix un fonema en paraules
Formar paraules a partir de síl•labes desendreçades
Rimes, onomatopeies, embarbussaments

Estudi del material sonor, dels fonemes.

Comença des del naixement amb l’emissió dels primers sons i continua de forma progressiva i gradual fins els 4 anys aproximadament.

Diferència entre la capacitat de percebre la parla (amb un mes són capaços de discriminar l’entonació i els fonemes bàsics de la parla humana).

Preferència per atendre la parla humana aguda, simplificada i repetitiva dels adults*) i de produir-la (des del naixement venim equipats per desenvolupar son com sorolls, crits i plor).

*Aquesta parla se la denomina mitja llengua, maternés o baby- talk (llenguatge dirigit als nens). Totes les mares del món la parlen.
3 mesos Es produeixen el primers sons guturals.

6- 9 mesos
Balbuceig que són repeticions de síl•labes com ta-ta-ta-ta. Aprenentatge expectant de l’experiència, tots els nadons ho fan quan tenen oportunitat.

8-9 mesos
Capaços de realitzar construccions arbitràries idiosincràtiques o personals.
Protoparaules: perquè són la transició entre les produccions prelingüístiques i lingüístiques)

12 mesos
Diuen algunes paraules.

1- 1,5 anys
50 primeres paraules amb estratègies fonològiques com les reduplicacions (“lela” per abuela) i assimilacions d’un so amb altre ( “ti” per si).
Les paraules curtes de dos síl•labes amb m, n, t, d, b, o p són més fàcils de pronunciar perquè segueixen al balbuceig.

4 anys
Capaços de produir quasi bé totes les consonants menys la R o la Z, que poden trigar més.

Seqüència de fonemes simples que es van assumint: nasals, oclusius, fricatius, líquids i vibrants múltiples.

Els grups consonàntics formats amb líquides tenen una aparició més tardana, i els diftongs decreixents s’adquireixen després dels creixents.
En l’estructura de la síl•laba és freqüent la reducció de grups consonàntics, la reducció de diftongs i l’absència de vibrants múltiples. Simplificacions com (ten per tren), reducció de diftong de dent per diente. Pèrdua del segment final llapi per llapis. O l’omissió de síl•labes inicials àtones (mel per caramel).
Als 5-6 anys ja són conscients de diferències com gato/pato i de l’estructura fonològica de les paraules.
Cal esperar als 5 anys per l’assimilació completa del component fonològic.

Com es produeix l’expansió del vocabulari?
Esquematització ràpida: procés ràpid i imprecís pel qual els infants adquireixen paraules noves mitjançant la producció de taules mentals amb categories ordenades segons els significat. Escolten una paraula una vegada i la inclouen en una taula mental del llenguatge. Aquesta esquematització no sempre és precisa.

Exemples: els nens aprenen ràpid nous noms d’animals, perquè són esquematitzats prop
dels noms d’animals ja coneguts. Es més fàcil aprendre tigre si ja coneix el lleó. Per augmentar el vocabulari cal mantenir converses freqüents i elaborades amb l’infant.

Extensió lògica: vinculada a l’esquematització; després de l’aprenentatge d’una paraula, els infants l’empren per descriure altres objectes en la mateixa categoria. Els infants empren els seu vocabulari disponible per cobrir tot l’espectre de coses sobre les que volen parlar.

Ex. Nena diu que ha vist vaques dàlmates, quan dies abans havia conegut un gos dàlmata.

Ex. Nena diu que ha vist vaques dàlmates, quan dies abans havia conegut un gos dàlmata.
Empren la lògica per associar el que significa la paraula.

Les noves paraules s’agreguen ràpidament. Als 2 anys coneix més de 500 paraules, i als 6 anys més de 10000. Les estimacions varien en funció dels contextos d’aprenentatge.
Dificultats amb les paraules que expressen explícitament comparacions: alt i baix, prop o lluny, profund i superficial, perquè no comprenen que aquestes tenen significat en el context.
També són difícils paraules com: Aquí, allà, ahir, demà. Poden preguntar Ja és demà?

Els pares atorguen la categoria de paraula a les emissions que fan quan associen objectes i situacions.
S’acompanyen de gestos amb els dits o expressions facials.
Fórmules estereotipades.

Augment significatiu de vocabulari i de la seva competència per trobar les referències dels objectes.
Adjudiquen etiquetes als objectes, persones i accions.
Cometen dos errades:
(1) Sobreextensió: ampliar el camp semàntic d’una paraula (per exemple: guau a tots els animals).
(2) Infraextensió: es posa el nom a un objecte exclusivament referit a l’element que té a prop i no l’aplica a d’altres als que podria generalitzar-se. Per exemple: tauleta.

El vocabulari mig dels nens se situa al voltant de les 50 paraules.
Al final de l’etapa les produccions s’incrementen, i construeixen enunciats de vàries paraules emprant diferents estratègies.
Als 24 mesos les combinacions de paraules només expressen una relació semàntica a cada ocasió, que sol ser de possessió, desaparició. A partir dels 30 m la quantitat i varietat és notòria.
Als 3 anys desapareix el fenomen de sobrextensió i infraextensió.
Apareix l’ús de sinònims, antònims i reciprocitat, jerarquització dels significats
S’incrementen les preposicions, conjuncions, adjectius i pronoms.
Als 4 anys connectors discursius (pronoms relatius, conjuncions causals i temporals, adverbis, preposicions espai i temps).

L’aparició inicial d’un determinat morfema a la parla o d’una estructura gramatical correcta no implica el seu domini.

La gramàtica inclou les estructures, les tècniques i les normes que s’empren per comunicar els significats.

Diferència entre el llenguatge expressiu: (allò que diu l’individu) i el llenguatge receptiu (allò que comprèn l’individu).

18- 30 mesos
Apareixen les produccions de dos elements en lloc de dos paraules amb una pausa.
Apareixen negacions o interrogacions primitives (“no aigua”, què això?). Primeres combinacions de dues paraules però en oracions incompletes.

24 als 30 mesos
Apareixen les seqüències de tres elements.
Al final dels 30 mesos empren el subjuntiu i complements adverbials, i l’aprenentatge d’oracions simples. Poques errades de concordança i s’empren oracions negatives i interrogatives senzilles.

30-54 mesos
Es dóna l’expansió gramatical, s’allarguen els enunciat per incloure més elements, s’incorporen articles determinants i algunes preposicions, pronoms i adverbis com aquí o allí. Interrogatives amb pronoms i concordança de número i persona entre subjecte i verb.

3 anys
Ubiquen el subjecte abans del verb, posen el verb abans que l’objecte directe i els substantiu abans que l’adjectiu.

3,5 anys
Apareixen les primeres subordinades de relatiu amb “que” juntament amb una gran varietat de les diferents categories lingüístiques (adjectius, pronoms, adverbis i preposicions).

4,5 anys
Se caracteritza per l’adquisició i domini d’estructures sintàctiques com les oracions passives, les condicionals... Recursos lingüístics per elaborar un discurs connectat.

Aprenen el llenguatge en un context conversacional.
Des de petits tenen la capacitat per expressar emocions, establir contacte comunicatiu, donar informació i demanar-la.
Hi ha una evolució més lenta per comparar informació, construir narracions o raonar.
A infantil trobem formes primitives de desenvolupament pragmàtic: hàbils per introduir un tema nou a la conversa, però poca capacitat per mantenir un tema determinat durant tres o més intervencions seguides.
Signe de maduresa pragmàtica quan col·loquen la nova informació al final de la frase, enlloc del principi.

2 anys
No tenen en compte al seu interlocutor a l’hora de proporcionar-li detalls descriptius que millorin la seva comprensió del missatge.

3 anys
Poden establir torns de paraula llarg.

3- 4 anys
Prenen consciència dels aspectes socials de la conversa. Frases clares, ben construïdes.

4 anys
Empren el doble d’emissions afectives que als 3, i els hi encanta parlar de sentiments i emocions.

5 anys
Adapten els seus registres a l’oient segons sigui un nadó, un nen o un adult. Quan se’ls hi demana clarificació, encara recorren a repeticions i a les imitacions per confirmar o emplenar el seu propi torn.

És un avantatge, inclús una necessitat.
Els infants poden dominar no només l’expansió del vocabulari, sinó també dos gramàtiques diferents, emprant l’ordre adequat de les paraules i les pauses i els gestos característics de cada idioma.
Millors anys per aprendre la pronunciació de la llengua materna (les neurones i dendrites s’adapten a qualsevol pronunciació que l’infant escolti). Cada any que passa, la maduració fa més difícil la pronunciació, en part perquè el còrtex auditiu queda afinat als sons particulars que escolta, ignorant o no perceben altres sons. Per això és molt importante pronunciar bé.
Beneficis de parlars dos idiomes als 5 anys: Són menys egocèntrics en la seva comprensió del llenguatge i més avançats en la teoria de la ment.
Endarrereix la fluïdesa en un dels idiomes o ambdós, i fa més lenta la lectura i altres habilitats lingüístiques.
Els infants poden dominar dos idiomes, quan els pares parlen amb ells en dos idiomes.