5.1 Desenvolupament de la personalitat: el Jo	-Personalitat: Constructe. Fruit de com ens relacionem amb els demés.
5.1.1 Aportacions teòriques a l’estudi de la personalitat	-Freud: enfasi en que els canvis venen pel desig sexual. -Erickson: enfasi en que els canvis venen per crisis. Autonomia. Sentiment de culpa: aprenentatge que apareix en els primers 6 anys. -Wallon: (vinculat a la persp. Sociocultural-Vygotski). El nen diu "no" per reafirmar-se (per diferenciar-se dels demés) i adaptar-se. S'inclouen les rabietes dels 2 als 3 anys. Ells es reconeixen, ara vol que els altres reconeguin que són diferents. Són molt graciosos als 4 anys. *Imiten als adults.
5.1.2 Aspectes de la personalitat	Temperament: -Una part hereditària i biològica. Tot i ser estable, es modifica, transforma i canvia segons les experiències viscudes. Caràcter: -El que un desitja ser. És social. Un nadó no té caràcter. Es va construint a partir del que vivim. Identitat: -Procés d'identificació i sentiment de pertanyer. Tenim múltiples identitats: sexual, gènere, política, d'estudis. Qui sóc jo en aquest col•lectiu. Constructe social. Autoconcepte: -Idea que tens de tu mateix, de com sóc. Autoestima: -Com et valores a tu mateix. Autoavaluació totalment subjetiva. Els nens s'idealitzen molt. Autoeficacia percebuda: -El que creus que ets capaç de fer.
5.1.3 La formació del Jo des d’una perspectiva interaccionista	Interaccionisme simbòlica George H. Mead El concepte de Self sorgeix només de la interacció amb els altres i reflecteix les característiques, expectatives i valoracions que els altres donen a la persona. Cooley va definir com a looking-glass self: metàfora que explica com una persona contempla el seu reflex en un mirall i empra aquest reflex per obtenir informació sobre qui és. Existeix un self múltiple, ja que cadascú és el que creu que els altres creuen que és. El Jo com a producte social, que es desenvolupa de les reaccions d’altres persones cap a ell, i tendeix a reaccionar amb si mateix d’acord amb aquestes reaccions. Self= Me & I MI: Allò que succeeix fora en la interacció amb els altres, acaba passant a formar part de nosaltres mateixos, del nostre pensament. En paraules de Mead, això constituiria el nostre Mi, com a resultat de totes les actituds i interaccions amb els altres, i amb quelcom que ens identifiquem.
...	JO: La reacció del nostre organisme a les actituds dels altres. És una reacció cap a la seva pròpia conducta en el marc d’una experiència social. El diàleg intern esdevé una acció discursiva que no és externa, sinó que només és accessible per nosaltres mateixos. En aquest diàleg intern no estem sols, sinó que comptem amb diferents veus que estan dins nostre (Mi), fruit de les múltiples interaccions en les quals participem.
5.2 Desenvolupament afectiu i emocional 5.2.1 Construcció de la identitat personal i social	Al néixer l’infant no té consciència de si mateix. En la mesura que es relaciona amb el context físic, social i cultural es va diferenciant. Comença a construir la imatge mental del seu propi cos a partir del cos de l’altre. A través de la identificació amb l’altre pren consciència del Jo. Al descobrir-se a ell mateix descobreix a l’altre com una estructura diferent a ell o comença a representar se la realitat a partir d’aquesta pressa de consciència. Dels 18 mesos als 3 anys va modificant la idea que té de si mateix per la idea que els altres tenen d’ell. La construcció del si mateix o del Jo té un caràcter dinàmic: La construcció de la identitat personal i social és configuració de la suma d’una àmplia gamma de funcions i processos psicològics. El sí mateix està en continuo canvi, influït i configurat per factors interns propis i factors ambientals.
5.2.2 Desenvolupament de l’afecció i l’aferrament	Els 2 primers anys de vida són crucials pel desenvolupament afectiu de l’infant. El desenvolupament social depèn de les interaccions amb les persones amb les que els uneixen llaços afectius. Aquestes persones contribueixen a: Cobrir les seves necessitats primàries- vinculades amb la supervivència. Controlen la conducta. Organitzen els estímuls que li arriben a l’infant seguint patrons socials i culturalment establerts.
L'Aferrament	En els primers anys de vida s’estableix una relació entre el nen i els cuidadors que redundarà en el futur ajustament social del nen. La conducta d’aferrament es pot entendre com a qualsevol intenció de proximitat que exhibeix l’infant en relació a la figura d’aferrament preferent. Podem observar que hi ha nens que juguen de forma independent, però que mantenen un contacte visual amb un dels pares, mentre que altres prefereixen mantenir un contacte físic inclús jugar amb ells en lloc de amb altres nens.
....	Es van alterant en funció de la situació i el contacte, es pot modificar. Permet al nen mantenir la proximitat amb aquells que li donen allò que necessita, aportant-li sentiment de protecció i seguretat. Es van ampliant i diversificant les figures d’aferrament. És un vincle que es manté al llarg del temps.
figures d'aferrament + característiques	Figures d’aferrament: relacions que s’estableixen entre el nen i les persones a través de les interaccions, adopten vincles afectius que constitueixen la base del procés de socialització. Aquests vincles afectius reben el nom d’aferrament. Característiques: És diàdic o bidireccional. Entre dos. Recíproc. Mútues interferències i incidències en la conducta dels participants en les relacions, inclosos objectes. Perdura en el temps. Comporta una sèries d’expectatives respecte a l’altre i a la pròpia relació, en dependrà l’estabilitat emocional i afectiva de la persona al llarg de la infància.
funcions i importància de l'aferrament	Està al servei de la supervivència de l’espècie. Al servei de la salut física i mental. Vincles sòlids, establers i que perduren en el temps per procurar seguretat, satisfacció, confiança. Les figures d’aferrament són base de seguretat i confiança, a partir de les quals s’explora el món. Quan els vincles es trenquen, el nen fa procés de dol, passar per etapes com rebuig, angoixant inseguretat i depressió. La unió afectiva és la base de la conducta prosocial. El nen aprèn a vivenciar l’estat emocional de l’altre, a reconèixer-lo i ajustar la conducta per mantenir el caràcter positiu. Desenvolupa empatia i interioritza relacions de satisfacció.
.....	El nen va prenen coneixement de si mateix en relació al context social proper. Comença a diferenciar-se i a diferenciar a propis i a estranys. Estableix la permanència de l’objecte i persones (sap que encara que la mare desaparegui, tornarà). El nen interioritza sentiments de sociabilitat com l’empatia, i la discriminació d’emocions i conductes relacionades. Sabrà categoritzar persones i situacions en funció de l’adquisició d’esquemes de coneixement suficientment representatius.
Fases del desenvolupament de l’aferrament segons Bowlby	a) Sensibilitat social indiscriminada (del naixement als 2 mesos): Vinculada a les necessitats de supervivència i de seguretat del nadó i la seva capacitat innata per cridar l’atenció del cuidador per satisfer-les. No mostra preferència per cap figura d’aferrament en particular. b) Sensibilitat social discriminada (dels 2 als 7 mesos): Coincidint amb el desenvolupament visual, i millor capacitat per diferenciar el que l’envolta, el nen comença a distingir a les persones conegudes que l’envolten dels que no són familiars. Mostra més interès i una primera vinculació amb els cuidadors primaris. Encara no existeix una intenció o cerca activa de proximitat amb l’adult.
...	c) Aferrament definit (dels 7 als 14 mesos): El nen mostra una vinculació específica a determinades figures d’aferrament i comença el rebuig d’atenció per part d’altres adults tant coneguts com desconeguts. d) Formació de la relació recíproca (dels 2 anys endavant): És conscient dels sentiments, metes i intencions dels altres. No només és conscient sinó que ho té en compte per anar modificant els seu propi comportament.
factors que influeixen + components	Factors que influeixen en la formació de l’aferrament La possibilitat de proximitat La resposta ràpida i adequada dels cuidadors Les interaccions positives entre les parts El temperament de l’infant o problemes de salut d’aquest o de les figures d’aferrament Components de l’aferrament Component conductual: s’identifica amb les conductes exhibides per l’infant per aconseguir el contacte amb la figura d’aferrament. Component cognitiu: permet a l’infant establir diferents models d’interacció o de relació amb les figures de suport. Component emocional: fa referència a l’experiència emocional i als sentiments, i influeix en el desenvolupament del vincle. Les emocions i sentiments cap a la figura d’aferrament, cap a un mateix i cap a la relació que es manté són factors importants.
Tipus d'aferrament	Ainsworth (1979) va plantejar “la situació estranya” on observava les reaccions de l0nfant en situacions d0interacció amb el seu cuidador, de separació i retrobament, l’aparició i acció d’estranys i l’absència de figures adultes. Identifica 4 patrons d’aferrament: Aferrament segu Aferrament insegur (evitatiu) Aferrament insegur resistent/ambivalent Aferrament insegur desorganitzat/desorientat
Evolució de l'afectivitat	Naixement- primers mesos El nadó estableix una relació afectiva amb la mare a través del pit com a element gratificant que satisfà les seves necessitats. 1a crisi afectiva quan deixa de prendre el pit. El desenvolupament afectiu d’aquesta etapa depèn de la seguretat amb la que es trobi, capaç de tranquil·litzar la seva inquietud vital. El rebuig afectiu, la brusquedat, i la manca de diàleg afectiu poder reforçar impressions desagradables i tenir conseqüència afectives i emocionals en el nadó. Dels 12 mesos als 2 anys El desenvolupament de les habilitats psicomotrius permet al nen formar part activa del món: Exerceix control progressiu i autònom de les seves accions dirigides als altres i als objectes. Pressa de consciència de si mateix i dels altres. Amplia les persones que tenen cura d’ell, descobreix l’ambient familiar. Es forma un sentiment d’afecte cap a les persones que el cuiden, protegeixen i estimen, que és imprescindible pel seu desenvolupament afectiu.
.....	Per aportar seguretat afectiva a l’infant cal transmetre equilibri, serenitat, fermesa i tolerància. Dels 2 als 4 anys Descobreix que l’afecte no és només per ell: existeixen altre candidats a aquest afecte. Estat de pertorbació. Haurà d’aprendre a no exigir-ho tot, a tenir en compte als altres. Complex d’Edip, d’Electra, i de Caín (enveja als germans). Descobreixen la diferència de sexes: el nens tenen alguna cosa que les nenes no tenen, i al revés, però no entenen per què. Sorgeixen les preguntes, i l’obligació dels adults a contestar amb claredat i senzillesa. A partir dels 4 anys Els sentiments d’aferrament s’aniran transformant en sentiments d’afecte. Les conductes emocionals seran cada cop més autocontrolades. El nen es mostrarà cada cop més sensibles a les reaccions emocionals dels altres. Solidesa dels sentiments prosocials: cooperació, solidaritat, tolerància. Interiorització de les pròpies vivències emocionals i les dels altres.
....	Compartir sentiments col•lectius d’alegria i de tristesa. Gràcies al llenguatge pot expressar els seus sentiments i comprendre els dels altres.
Aspectes conflictius en el desenvolupament de l’afectivitat	Carències afectives Al primer estadi la mare és el centre d’atenció del fill. Després entraran al món afectiu el pare i els germans, altres membres de la família, i alguns adults rellevants del seu context social. Provenen de l’absència o insuficiència d’estímuls afectius, poden provenir de cadascun dels membres o del context familiar en conjunt. 1.Carències vinculades amb les figures d’aferrament L’absència o separació de la figura d’aferrament pot donar-se per motius professionals, separacions, divorcis. Pot ser una absència parcial o total; donar-se en diferents moments i ocasionar trastorns posteriors.
...	Absència o separació parcial: Si la mare viu la separació amb angoixa és fàcil que la transmeti al fill provocant inestabilitat emocional. Ara bé, si els moments que la mare comparteix amb els fill és enriquidor pot substituir l’absència. Generalment, la culpabilitat dels pares al fet de no estar presents els porta a suplir la carència amb regals, acceptació fàcil de les demandes i capritxos dels infants. Absència o separació total: pot tenir conseqüències molt greus a nivell de desenvolupament biològic. Psicoafectiu, relacional i social. Afectacions en el llenguatge, en la relació afectiva, en la socialització, personalitat (introversió, agressivitat injustificada i necessitat de cridar l’atenció), inclús resistència a les infeccions. Els efectes de les separacions són més greus del 6 als 15 mesos, i durant els 3 primers anys. A partir dels 6 anys viuen millor la separació si el context va ser qualitativament ric i sòlid.
2.Carències vinculades amb el nucli familiar	Llars desestructurades, en desacord, destruïts i incomprensió o indiferència general. Una llar harmònica, capaç de proporcionar seguretat, amor i un ambient favorable, dóna al nen confiança, estabilitat, seguretat i alegria. Carències vinculades amb les figures d’aferrament La indiferència (absència o insuficiència de resposta emocional de l’adult en les seves interaccions amb el nen. La indiferència dels pares als fills pot tenir diferents causes: Hostilitat inconscient cap a un fill no desitjat. La manca de maduresa psicològica dels pares.
Carències relacionades amb l'escola	L’escola pot actuar com a compensador de situacions carencials. Però algunes actituds dels docents (indiferències, oblits, càstigs) poden fer més grans les seqüeles negatives. No etiquetar als alumnes en funció de la seva conducta, comprendre el context socioafectiu familiar en el qual es desenvolupa l’infant, oferir un context (la interacció mestre-alumne, l’ambient a l’aula, la participació) que serveixi per pal•liar els efectes nocius del context familiar.
Trastorns de la conducta d’origen psicoafectiu: por	Por Existeix una por que és normal i indispensable que permet la conservació i que consisteix a evitar allò que és perillós. Però hi ha una por que consisteix en veure un perill on no hi ha. Aquesta por necessita d’una resposta educativa per part de l’adult. Es tracta d’una alteració que afecta a la integració personal de caràcter intern vinculada amb el sentiment d’inferioritat i la timidesa. A què tenen por els infants? A la foscor. A determinats animals. Als sorolls desconeguts o forts. Hi ha infants que els hi fa por tot.
.....	Per què tenen por? Els pares, o adults generalment són els principals causants de la por. Hi ha pares o mestres que empren ”l’home del sac”, “el llop” per aconseguir en el nen la conducta desitjada. El fill de pares porucs també es mostra més poruc. Les pors d’una mare angoixada es transmeten fàcilment al fill i deriven en por inconscients. Un infant insegur tindrà més pors. La por interioritzada té conseqüències: problemes de conducta a les menjades, rabietes, menjar-se les ungles, enuresi, tartamudeig, trastorn de la son. Com prevenir i tractar la por infantil? Oferint seguretat, No espantar-lo de forma coercitiva. Actuar des de i sobre el nen, i no actuar sobre la por com a objectes de tractament.
Trastorns de la conducta d’origen psicoafectiu: gelosia	És una reacció emocional d’un estat d’ansietat produït per la por a perdre l’afecte d’algú totalment o parcialment. Por profunda, amb ansietat. Por a ser desplaçat per culpa d’un rival. Provoca en el nen reaccions com: (1) sentiments incontrolables (odi, rivalitat, ira, enveja, sensació d’abandonament, d’inferioritat. Desig de tendresa. (2) l’ansietat posa en marxa mecanismes de defensa dirigit a causar dany a la persona que se suposa que és el rival que interfereix, o estratègies per reclamar una atenció i un afecte que es creu que el rival li ha tret. Lluita per aconseguir la seguretat que necessita. Dos tipus de causes: internes (estructures i esquemes socioafectius poc consolidats, endarreriment o immaduresa psicològica i dificultats de socialització). Externes ( sorgeixen a la família per l’arribada d’un germà, per carències afectives). Poden ser justificats, injustificats, o obeir a trastorns interns.
Trastorns de la conducta d’origen psicoafectiu: rabietes	Responen a frustracions (desitjos no satisfets) amb explosions de mal humor. Si els pares coarten o massa sobreprotectors, els infants tenen atacs de còlera més intensos. Dos respostes: pares que empren el càstig de forma compulsiva, o pares que acaben per cedir. Allò aconsellable és fer ús d’un tracte carinyòs que transmeti seguretat i serenitat, però també amb fermesa i rapidesa. Mostrar-se comprensiu però desviar l’atenció cap a un altre punt d’interès.
Trastorns de la conducta d’origen psicoafectiu: alimentació	(1) Rebuig al menjar: Relació pares-fills. Excessiva regulació alimentaria que sotmet al nen a la nostra cultura occidental. Exagerada obsessió dels pares per l’alimentació que genera molta ansietat i que l’alimenten amb tensió. El nen reacciona oposant-se. (2) Excés de menjar: el menjar és per al nen l’única font de satisfacció afectiva. Hi ha nens amb ansietat i conflictes que només sacien aquesta ansietat amb el menjar, i aconsegueixen l’aprovació dels pares.
Trastorns de la conducta d’origen psicoafectiu: enuresi	Emissió involuntària d’orina dels infants majors de 3 anys. (diferent a la incontinència que té orígens orgànics; aquesta té orígens afectius). Enuresi nocturna per causes afectives, després d’un germà, quan els pares marxen de viatge o altres circumstàncies que alterin l’afectivitat del nen. Encopresis (defecació involuntària que no es pot vincular a un origen orgànic; voluntat explícita de mostrar algun tipus de rebuig que el pertorba).
Trastorns de la conducta d’origen psicoafectiu: tics	Moviments involuntaris d’un grup limitat de músculs que es repeteixen amb freqüència i aparentment sense una finalitat concreta. Trets comuns: Intranquil•litat, reaccions capritxoses i facilitat per irritar-te. Deficiència en el control emocional. Ex: mossegar-se les ungles
Trastorns de la conducta d’origen psicoafectiu: mentides	És poc corrent en aquesta etapa. Perquè hi hagi mentida és necessari conèixer- de forma conscient. Que allò que s’expressa és fals i que pretengui eludir inconvenients. Raons de les “mentides”: (1) dificultats cognitives per distingir entre realitat i fantasia. (2) mala interpretació i defectuosa assimilació del que veuen i escolten. (3) imperfeccions del llenguatge incipient. Les mentides arriben més tard (per defensar-se, per imitació dels adults, per necessitat d’autoafirmació)
5.2.3 El desenvolupament emocional	Les emocions: L’emoció es produeix de la següent forma: 1. Unes informacions sensorials arriben als centres emocionals del cervell. 2. Com a conseqüència es produeix una resposta neurofisiològica. 3. El neocòrtex interpreta la informació. Una emoció és un estat complex de l’organisme caracteritzat per una excitació o pertorbació que predisposa a una resposta organitzada. Les emocions se generen com a resposta a un esdeveniment extern o intern.
Components d'una emoció	Neurofisiològic Es manifesta en respostes com taquicàrdia, sudoració, vasoconstricció, hipertensió, to muscular, rubor, boca seca, canvis als neurotransmissors, secrecions hormonals, respiració. Són respostes involuntàries. Conductual Infereix quin tipus d’emoció està experimentant. Expressions facials llenguatge no verbal, to de veu, volum, ritme, moviment del cos... Cognitiva Sentiment. Sentim por, angoixa, ràbia… → Sensació conscient.
Les emocions al cervell	En aquesta zona del cervell es va desenvolupar funcions com la memòria i l’aprenentatge. El sistema límbic regeix les emocions, l’afectivitat i la comunicació amb els altres. Enregistra experiències positives i negatives. Mecanismes de plaer i no plaer, motivació i desmotivació, recompensa i càstig. Centre dels sentiments i les emocions humanes, actituds ètiques. Quan sentim una emoció estem sota la influència del sistema límbic.
El llenguatge de les emocions	L’amígdala actua com un depòsit de la memòria emocional. També actua com a alarma, salta quan percep un perill o una situació crítica a resoldre. Per què serveixen les emocions? Contribueix a resoldre un tipus de problema que amenaça la supervivència de l’individu. Orienta a l’acció cap a allò que es presenta com a perill.
Desenvolupament emocional dels 2 als 6 anys	Pensar, actuar i sentir: tres accions bàsiques que comprenen la personalitat. L’estudi de l’emotivitat és un aspecte fonamental per entendre el comportament dels subjectes i poder interpretar la forma d’actuar. Tots tenim emocions, naixem amb elles. Però no naixem amb el coneixement sobre com controlar-les perquè ens siguin útils. Diferència entre: Estat d’ànim: és un estat emocional de més duració l’emoció, però sense manifestacions psicofisiològiques i conductuals que aquesta origina. L’estat d’ànim no delimita en gran mesura les experiències i treball cognitiu que cadascú realitza. Estat emocional: reacció brusca, diferenciada i breu de l’organisme davant d’un succés extern o interns, que és evocat pels sentiments
emocions primàries	Estats discrets de l’organisme, determinats genèticament i regulats per estructures nervioses subcorticals, que tenen un valor adaptatiu per als individus sota determinades circumstàncies estimulars: amor, por, dol i ira. Felicitat: contribueix a molts aspectes del desenvolupament. Durant les primeres setmanes poden somriure en la fase REM del son, quan reben carícies o quan escolten somriures suaus. 1 mes i mig apareix el somriure social,. 3-4 mesos apareix el riure, i als 6-8 mesos les expressions de felicitat comencen a ser selectives. Ira: les expressions facials d’enuig solen manifestar-se cap al 2-4 mes, i es donen en situacions de gana, dolor, eliminació d’estímul, problemes de son, frustració... Té la intenció de que els cuidadors l’atenguin.
....	Tristesa: davant d’un estímul dolorós o la retirada de l’objecte que és del seu agrado. És una emoció que influeix molt al desenvolupament i que comporta aspectes secundaris com la soledat, l’apatia, la deixadesa, la falta de concentració, menor defensa immunològica, pensaments negativistes… Por: a la primera infància són escasses les manifestacions de por. Confien en el cuidador per superar qualsevol situació adversa. Por a les altures, o l’ansietat davant d’estranys cap als 6-8 mesos. Més endavant les pors són apreses.
emocions secundàries	De caràcter social i apareixen més tard que les primàries, per exemple: vergonya, culpa, pena, orgull... Estudi que diu que els nens japonesos i occidentals no diferencien amb nitidesa el que s’expressa davant el que se sent abans dels 5-6 anys. Als 6 anys es desplega la competència de falsejar l’emoció, és a dir, d’ocultar les veritables emocions, sabent l’efecte que això comporta.
Paper de les reaccions emocionals en el desenvolupament de l’afecció	El desenvolupament emocional és el resultat d’una complexa interacció de variables de maduració i aprenentatge. Procés de respostes indiferenciades a respostes emocionals identificables: 3 m es pot distingir un estat de dolor caracteritzat per un tipus de plor, i un altre de plaer. 12 m apareix la resposta generalitzada de plaer. 18 m poden aparèixer els primers conflictes afectius (per exemple: gelós) 2 anys es pot percebre l’emoció de l’alegria 3-5 anys es poden apreciar les emocions d’ansietat, vergonya, esperança, afecte i altres.
5.3. El món social 5.3.1 El procés de socialització	El nadó neix indefens i necessita d’un adult per sobreviure. Som éssers socials. Naixem amb una predisposició innata per la sociabilitat, actitud vital, positiva, oberta i dinàmica per viure en societat. Preferència pels estímuls socials i sembla sentir una necessitat primària de crear vincles afectius amb els membres de la seva pròpia espècie.
la socialització com a procés	Procés en el que el nen va adquirint tots els sabers i habilitats que el caracteritzaran com a adult en una determinada societat o cultura. Procés multidireccional i interactiu. Socialització Primària: es duen a terme durant la infància. Aconsegueix interioritzar i apropiar-se del significat que les normes i regles socials tenen pels adults. Els nens s’aniran identificant amb els adults, s’impregnaran de la càrrega emocional i afectiva de les accions i reaccions adultes. La interiorització s’aconsegueix gràcies a l’establiment de sòlids vincles afectius que actuen com a vies de pas a la comprensió d’aquestes normes i regles. La generalització es dóna quan percep que les normes que són vàlides pel context familiar ho són també en d’altres contextos.
....	Socialització Secundària: A partir de l’adolescència i fins l’edat adulta. S’introdueixen en rols propis de la vida adulta i social del grup al qual pertanyen. Els processos de socialització es relacionen amb la divisió del treball, amb la diversitat professional i amb els interessos culturals i personals.
contextos de socialització	Conjunt d’àmbits on passa el desenvolupament infantil en totes les seves facetes configura el que es coneix com a contextos de socialització. No só contextos aïllats. Elements participants: Persones adultes Institucions: la família, primer cicle Ed. Infantil, segons cicle. Grups socials de pertinença (classe social, ètnica, grup cultural) Mitjans de comunicació (TV, cine, vídeo, publicitat) Altres factors (país, zona geogràfica, urbà o rural, barri, cultura global El nen Factors influents: Característiques de cada nen: etapa, sexe, salut física i mental, aptituds cognitives, personalitat. Necessitats bàsiques del nen i les respostes socials contingents.
...	L’adult ha d’oferir protecció i tenir cura dels aspectes bàsics de salut, higiene i alimentació. Pràctiques educatives. Rols socials. Processos de socialització. Els canvis evolutius del nen afectes les respostes socials dels adults. Determinats dèficits, carència o absències.
processos de socialització	Procés d’adquisició progressiu de conductes, hàbits, normes i regles, actituds socials per part dels infants de la societat per tal d’integrar-se a aquesta. Desenvolupament social. 3 processos bàsics de socialització: Adquisició de conductes prosocials: desenvolupament de l’ètica social. Interiorització progressiva de raons, creences, normes si valors propis de la cultura de referència. És inconscient durant els dos primers anys de vida. Com a instrument de control social. Adquisició de coneixements i habilitats socials: desenvolupament cognitiu-social. Interioritzar el control intern, una moral i una ètica de conducta propi que siguin acceptables. Procés mental bidireccional: praxis social i per mitjà de la integració de patrons i conductes socials als esquemes de coneixement corresponents. A partir dels 18 mesos.
...	Adquisició d’actituds de sociabilitat. Desenvolupament afectiu social. El vincles emocionals i afectius que el nen farà amb els adults i els iguals só la base del desenvolupament social. Aferrament, afecte, empatia, altruisme, amistat... qualitats pròpies del procés.
5.3.2 Evolució del desenvolupament social	El desenvolupament social i afectiu és el que dóna sentit al conjunt dels processos. Segueix un calendari obert i flexible.
desenvolupament dels primers 2 anys	Etapa crucial pel desenvolupament de l’infant. Dependrà de les interaccions amb les persones amb els que tenen lligams afectius. Primeres interaccions: els pares han de tenir cura i satisfer aquestes necessitats perquè ja estan socialment preparats per a això. Les primeres activitats socials de l’infant són conductes procuradores de contacte corporal amb preferències sensorials cap als estímuls socials i dotades de sistemes de senyals de comunicació social.
dels 2 als 6 anys	Als 2 anys comença a representar el paper social. Adquireix noves competències i habilitats socials i comunicatives: Motores: locomoció i motricitat fina Cognitiva: esquemes de coneixement i pensament simbòlic Lingüística: llenguatge com a instrument de mediació social i comunicació. Li permet autonomia, major comprensió de la realitat. Però: Encara no ha integrat els esquemes moral de l’adult Li costa comprendre les conductes i els judicis dels adult. No sap ficar-se en la perspectiva de l’altre Encara no ha aprés a interpretar les expectatives dels adults cap a la seva persona
estil educatiu	Maccoby i Martin (1983) diuen que en la relació pares i fills hi ha dos dimensions: Afecte/comunicació: diferenciar entre uns pares i altres en funció del to emocional que presideixen les relacions. Pares que mantenen relacions càlides i afectives amb els seus fills i filles, i mostren sensibilitat davant les necessitats dels nens i els alienten a expressar-se i verbalitzar-les. D’altres són freds, hostils i intercanvien poca comunicació. Control/exigències: exigència al plantejar que suposen un repte als nens i els requereixin certa dosi d’esforç. O si els pares controlen en major o menor mesura la conducta del nen, si estableixen normes o no, i exigeixen el seu compliment amb fermesa i coherència.
Desenvolupament de la comprensió dels altres	Piaget va concloure que els menors de 7 anys mostraven indiferència entre els seu propi punt de vista i el de les altres persones (egocentrisme), ja que suposaven que la resta veia les coses com ells. Noves investigacions constaten que existeixen diferències en la comprensió interpersonal que tenen els nens i nenes de 2-3 anys en comparació amb els de 4-6 anys, a través de la Teoria de la Ment. La capacitat que tenen els nens d’atribuir creences, desitjos, intencions, emocions a si mateixos i als altres. Aquesta adquisició és necessària per comprendre el món social, entendre les accions dels altres i poder realitzar o predir conductes. Entre els 4-5 anys han pogut enganyar a altres persones sense proposar-s’ho. Són conscients. Capacitat per imaginar i simular, això li permet sortir al nen de si mateix i entrar temporalment a la ment de l’altre. S’incrementen així les conductes empàtiques que els permetran situar-se en les experiències emocions dels altres.
...	Conductes prosocials: conductes són socials, afectives i cognitives. Es predisposa als infants cap a una conducta d’empatia i prosocial. Empatia: estat intern d’identificació o comprensió de la situació que pateix l’altre que no sóc jo. 6-5 anys quan estan preparats per veure i pensar com ho faria un altre.
relacions entre iguals	Tesi de la selecció activa: seleccionen entre els seus iguals aquells que perceben més semblants en els atributs que a cada edat es consideren rellevants (preferència per les joguines, estil de joc, posició de grup). Tesi de la socialització recíproca: Els semblants entre les amics s’accentuen com a conseqüència de la interacció reiterada entre ambdós. Tesi de complementarietat entre ambdós: primer predominen criteris de semblança amb catalitzadors d’atracció personal, però un cop establerta l’amistat, hi ha un procés de socialització recíproca que accentuaria les semblances.
5.3.3 La identitat de gènere/Desenvolupament de la sexualitat	Sexe: referit als atributs físics, determinats per l’anatomia i la fisiologia. Gènere: transformació psicològica del Jo, convicció interna de que un és home o dona (identitat de gènere) i les expressions conductuals i socials d’aquesta convicció (rol de gènere).
...	2 anys descobreixen diferències anatòmiques entre els nens i les nenes, tenen gran curiositat i exploren els seus genitals i les sensacions que els produeixen. S’observen entre ells. Mostrar-se nus, i buscar veure despullats altres, imitant comportament eròtics dels adults, i emprant paraules o realitzant preguntes de contingut sexual. Són capaços d’emprar les etiquetes verbals que els classifiquen com a “nen” o “nena”, i podran assignar-les als altres encara que basant-se en atributs externs i visibles com la roba, pentinat... La sexualitat del nen i la nena dependrà de la reacció, conducta i actitud de l’adult davant aquestes pràctiques, donat que segons les seves reaccions, naturals o avergonyides, les seves paraules i valoracions promouran una actitud sana o de vergonya.
...	3-5 anys manifestacions de l’interès sexual, jocs entre ells, conductes autoexploratòries o inclús masturbacions. Si estan familiaritzats amb les diferències anatòmiques, poden considerar les diferència són estables al llarg del temps. La identificació amb un gènere o altre anirà vinculat al rol de gènere, és a dir, a l’acceptació o rebuig de jocs, comportaments, activitats, vestuari... assignat des del món social a nens o nenes. Fins als 4-5 anys no acostumen a presentar conductes rígidament tipificades associades al mateix. Inici del rol de núvia/nuvi formant parelles amb sentit de possessió, els jocs com a excusa per explorar les diferències corporals de sexe entre nens i nenes. Distingeixen un petó d’afecte i un petó d’amor. Depèn de com l’adult tracti i interpreti aquestes conductes, el nen o nena crearà idees o esquemes de lo bo i lo dolent, de lo vergonyós i lo normalitzat.
5.3.4 El pensament/desenvolupament moral	Desenvolupament moral fem referència a la consciència moral (comprèn tota la conducta que ha de ser evitada) i l’ideal del jo (la imatge que cadascú té d’aquell que vol arribar a ser). Molts problemes de conducta es relacionen més que amb una deficient consciència moral, amb un pobre i del jo: no saber què es vol fer ni ser. Els valors morals no només depenen de factors de personalitat i d’influències culturals, sinó que també depenen del desenvolupament cognitiu, ja que exigeix posar-se en el lloc de l’altre, i ser capaços de jutjar el valor de les accions (bones/dolentes), orientant la conducta.
Segons la Psicoanàlisi	Els nens són amorals, no s’inhibeixen, i el seu Ello està orientat a obtenir plaer. Entre els 3-6 anys es desenvolupa el Super Jo, consciència moral interioritzada una vegada acceptada la primacia del principi de realitat per sobre del principi de plaer. Segons les teories de l’aprenentatge: S’explica per un procés d’interiorització a través del condicionament, l’aprenentatge és la via de reforçament de conductes i normes i l’observació de models dotats d’autoritat i prestigi.
Segons la Teoria Piagetiana	Procés de dins a fora. El desenvolupament moral està supeditat al desenvolupament del pensament lògic, la forma de raonar la moral no es donarà mentre no avanci el raonament lògic. Diferencia dues etapes: Moral heterònoma: també anomenada de prohibició o cohibició. Necessita que els altres li donin les normes i creu que les regles no es poden canviar. Mesura la conducta en termes de correcta o incorrecta, i és incorrecta es mereix u càstig. Les normes són independents de la consciència de l’individu. Autonomia moral: el nen comença a adonar-se que les normes són flexibles i que poden estar subjectes a interpretació. 7-8 anys.
Segons la Teoria Vygotskiana	El desenvolupament moral s’entén com una construcció sociocultural. La característica de la moralitat dels nens fins als 6-7 anys és l’heteronomia moral, en el que nen respecta les normes imposades per l’adult, creient que són absolutes, inflexibles i immodificables. Comporta un realisme moral en el que els nens consideren que si una regla és desobeïda, ha de sofrir un càstig. També el sentit de justícia immanent: els accidents passen de forma merescuda, succeint perquè prèviament s’ha desobeït una norma. Entre els 4-6 anys decideixen actuar prosocialment. Són capaços de discernir entre allò que és o no acceptable en el seu entorn.
..	Kohlberg li va interessar veure el tipus de raonament que porten a les respostes morals. Existeix una relació entre el desenvolupament moral i el cognitiu, però el desenvolupament intel•lectual no garanteix un desenvolupament moral avançat, però sí és una condició. Parla d’estructures de raonament de justícia. Destaca la capacitat individual per aconseguir el judici moral autònom (procés intern de pressa de perspectiva).
3 nivells de raonament moral, cadascun amb dues etapes:	Nivell 1. Moralitat preconvencional. 4-10 anys, Observen patrons per evitar el càstig o obtenir recompenses. La norma és exterior i coercitiva, s’obeeix en funció de les seves conseqüències. Bo-dolent, mentira-veritat Etapa 1: Moralitat heterònoma. Evitació de càstig i obediència. Etapa 2: Individualisme. S’actua correctament per aconseguir alguna cosa. Nivell 2. Convencional. 10-13 anys. El grup es converteix en la referència moral permanent. Lo bo és viure d’acord amb els estereotips que marca el grup. Etapa 3: Expectatives interpersonals mútues, de relacions i conformitat. Es busca l’aprovació. Etapa 4: Estadi del sistema social i la consciència. S’actua correctament per mantenir la institució en funcionament com un tot. Es valora el manteniment de l’ordre social global.
...	Nivell 3. Postconvencional i de principis. Regir-se per principis morals universalment vàlids i raons diferents de la mera tradició, de la costum o de l’autoritat. Autonomia moral. Etapa 5. Drets bàsics i del contracte social o utilitat. El deure es defineix evitant la violació dels drets d’altres i segons el benestar de la majoria. Etapa 6. Principis ètics universals. Reflexiona sobre conceptes de contingut moral (justícia, igualtat, respecte, dignitat...). Per treballar l’educació moral s’ha de tenir en compte: Estructura social de la cultura dominant. Cultura dominant: normes, valors, costums Estructura social de la cultura a la que pertany la comunitat familiar Cultura de la comunitat. Es pot treballar a través de dilemes morals.

Descubre

Crear Tarjetas

Acerca de Nosotros

Explore Tarjetas

Comparta este Set de Tarjetas de Aprendizaje

Tarjetas de Aprendizaje relacionadas

Tema 5. Desenvolupament Socioafectiu.

Cómo estudiar sus tarjetas

Rango de Cartas a estudiar

64 Cartas en este set