Valenciano

Als primers anys de postguerra succei un segon període en què aparegueren primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra. Enmig d'un ambient de carestia i desolació, també arrelà entre els poetes l'existencialisme parisenc: un moviment inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes derivats de la relacio de l'esser amn la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un mon absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra» es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista. El poeta de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocacio aimbolica , potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista. La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric». La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents: actitud social del poeta; l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat; la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real; un llenguatge nou, que adquirí un to directe i fins i tot col-loquial; el protagonista del poema; l'objectiu de la poesía es enriquir a la persona humana i alliberar la de tota mena d'alienacions i d'opressions; qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària. En sintonia amb la poesia realista, la "nova cançó" es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma través de la nova música popular.

Vicent Andres Estelles va ser un dels escriptors valencians mes importants de la historia. La seua obra es inmensa, i bona part la va escriure durant la postguerra. El seu poemari mes conegut i influent, Ilibre de meravelles, va apareixer en 1971. Els temes principals de la seua poesía son l'amor, el país i la historia. La seua obra parteix de la realitat concreta del seu temps, i en molts casos esdeve un retrat poderos de la ciutat de Valencia, durant els anys de postguerra. Estelles evoca l'amor com la força básica que mou les persones, i ho fa de manera planera i terrenal. Al mateix temps reclama el paper de l'individu davant de la colectivitat. Aixi podem afirmar que la poesia tambe te dues dimensions fonamentals, una de lirica i una de civica. Pel que fa l'estil , va crear una diccio propia , inedita i molt personal, gracies a la combinacio de dos elements aparentement molt diferents, d'una banda, la llengua coloquial i de l'altra, la llengua literaria. A mes a mes, a partir de l'experiencia mes quotidiana, incorpora a la seua poesia referents de la literatura catalana classica, pero tambe d'altres tradicions, com ara la grecollatina o la renaixentista.

L'obra d'Espriu es caracteritza per la diversitat formal i per una notable unitat temàtica i estilística. Es a dir, per mitja dels diferents generes que va escriure, va desplegar un mon propi, amb una sèrie de temes recurrents i unes constants estàtiques i fins i tot filosòfiques. Dins del seu univers poètics, podem diferenciar una poesia mes lirica i una de caracter mes aviat civic. En ambdos casos, trobarem ara i adés referencies al mite de Sinera, un poble inventat pel autor, envoltant per un cementeri, però basat en referents reals. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruit per la guerra que identificava amb la mítica Sinera. Aquest estil satiric reapareix en molts poemes de Mrs.Death (1952), on les persones son representades com a titelles grotescos en mans d'algu que els aboca a la mort. A partir del anys 60, s'accentua la dimensio civica de la poesía d'espriu, amb poemaris tan coneguts com La pell de brau (1960). Finalment, destaquem Llibre de Sinera(1965) que es tot lo contari de Cementi de Sinera.