Valenciano

En aquesta epoca tan dificil, el públic preferia obres d'evasió. L'èxit d'aquest gènere podia haver punt de partida de la recuperació del teatre valencià, però aquesta recuperació no es va produir pel desprestigi del valencia, el qual va comportar la mort del sainet. La falta de públic i la censura van portar a la desaparicio a moltes companyies, i els teatres es van convertir en cinemes. Cap al final dels anys 50 es va intentar renovar el teatre valencià amb ajudes del Teatro Club, on estaven informats sobre l'evolució del teatre europeu. València no va saber adaptar-se als nous temps, només uns pocs autors de la anomenada "generació perduda" varn publicar obres, amb un tall generacional amb el final del sainet, la voluntat de modernització i volien atraure públic nou al teatre en valencià. Però durant els anys 60 fan fan crisi totes les opcions i els joves que volien exercir com a professionals es veuen forçats a emigrar a Madrid. En la dècada dels 60 aparegueren nous grups que van impulsar la renovació de l'espectacle teatral. Es un "teatre independent" que tenia com a objectius: la superació del passat abandonant totalment el sainet, la creació d'obres modernes i crítiques amb la situació social i política, la captació d'un públic jove, l'us d'una llengua normalitzada sense vulgarismes ni castellanismes, i la formació dels actors. A pesar del entrebancs administratius, dels problemes amb la censura i de la falta d'un públic estable, els grups del teatre independent van propiciar un circuit teatral alternatiu en alguns llocs. Les característiques d'aquest teatre independent dels anys 70 són: la innovació superant la censura franquista, el teatre no convencional, la incorporació a la representació de cançons, balls... I aquest teatre denuncià els abusos del poder i es reafirmen amb la utilització del valencia.

Manuel de Pedrolo va tindre una etapa central intensa i sòlida, en la qual planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds. Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior: Cruma (1950), Homes i No (1959) Preocupat per la condició de la persona humana en un sentit transcendent, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd .El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col•lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d'uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d'explicar-lo sense que això signifique que no tenen interés pel mon d'altres.Molt sovint els oersonatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.

hola