Teoria General Del Dret

Una de les tècniques principals per assegurar que el dret compleix la seva funció
bàsica de control social. De manera fonamental, consisteix en l'amenaça de sancions jurídiques
negatives. Els estats moderns es caracteritzen per la institucionalització i centralització
d'aquesta tècnica.

Tesis proposada per H.L.A. Hart mitjançant la qual
fonamenta la necessitat d'un contingut mínim del dret amb base a l'objectiu de supervivència
i un conjunt de característiques bàsiques comunes a tots els éssers humans.

Una de les funcions principals que s'atribueixen al dret. En termes generals,
té relació amb la pau social. Es concreta en dues dimensions bàsiques: regulació i integració.

Aquesta funció s'entén en el context de les relacions entre
dret i poder. Fa referència a la idea que el dret contribueix a evitar que l'exercici del poder
estatal, amb els límits a la llibertat individual que sol implicar, s'associï a un pur exercici de
dominació.

Ideal abstracte que involucra consideracions substantives relacionades amb la
legitimitat moral de les normes jurídiques. La promoció d'algun ideal de la justícia és una de
les funcions centrals del dret.

Referència als conflictes que sorgeixen com a conseqüència
de la vida en societat. Aquests poden ser degut a l'existència de finalitats incompatibles entre
les persones, però també es fa referència a problemes que sorgeixen a causa de la manca de
pautes o criteris per coordinar fins comuns.

Funció del dret que es relaciona amb les idees de certesa i previsibilitat.
Aquesta funció exigeix, principalment, la redacció de normes clares i precises, la publicitat de
les normes, i el seu compliment i aplicació per part dels òrgans de l'estat. Sense seguretat jurídica, és difícil que el dret pugui garantir el control social.

Tècnica mitjançant la qual es fan servir les normes jurídiques com a
incentiu de caràcter positiu perquè el dret pugui realitzar la funció de control social de manera
efectiva. És una tècnica que s'utilitza com a alternativa a la coacció.

Principi que s'imposa o adopta per dirigir la conducta o la realització correcta d'una acció o el desenvolupament correcte d'una activitat.
Aixó es fa mitjançant els usos del llenguatge

ús assertiu o descriptiu;
ús prescriptiu o directiu;
ús expressiu, i
ús realitzatiu o operatiu.

Hi han dos modes:
Mon a paraules: la llista de la compra per anar a comprar.
Paraules a mon: Llista que fa el comprador quan arriba a casa per fer inventari.

es normes jurídiques són iguals a la resta de normes, de manera que allò que les converteix
en jurídiques és la seva pertinença a un sistema jurídic. Per tant, seran normes jurídiques tots els
elements que formin part d'aquest sistema o conjunt, i no pas no atenent al seu contingut i/o
estructura.

Els principis tenen un alt grau d'abstracció i de vaguetat, les regles son més concretes.
Els principis son més importats, donat que son més fonamentals que les regles.
Les condicions per a l'aplicació de la norma son molt concrets, del principi molt oberts.
El contingut dels principis es categoric en canvi les normes son hipotéticas.

2- Deduibilitat i legalitat
Deduibilitat, que resolen problemes de derivacio o problemes lògics.
La legalidad permet donar una estructura jerárquica i dinamida judicica a través de normes de competència i mecanismes de derogació.

3- deduïbilitat, legalitat o de valides originària.
Deduïbilitat es el que permet que les normes derivades segueixin formant part del sistema juridic.
Legalitat:en la mesura que es tracti d'una norma que ha estat dictada d'acord amb les exigències formals i substantives establertes per les normes de competència corresponents, pertanyerà al sistema jurídic.
Validesa originària: Es la validesa de les normes de la constitució.

segons Kelsen, és la conducta que resulta la condició per a la imposició d'una
sanció per part dels jutges. No obstant això, és més plausible vincular aquesta noció a la de
deure jurídic, de manera que direm que un subjecte comet un acte il·lícit si es comporta de
manera oposada o incompatible al que constitueix un deure jurídic.

és la capacitat per realitzar actes jurídicament vàlids, exercir els seus drets i complir les seves obligacions

és l'aptitud per ser titular de drets i obligacions

amb caràcter general és un àmbit d'acció o una facultat que l'ordenament jurídic reconeix i tutela en relació amb una persona o grup. Kelsen va articular una tipologia dels drets subjectius, assenyalant les quatre categories següents: com a conducta no prohibida, com permissió o autorització expressa, com correlació d'una obligació activa o passiva d'un altre subjecte, i com a acció processal. Hohfeld, per la seva banda, analitza
aquesta noció en termes de relacions entre dues famílies de conceptes a les que anomena posicions actives i posicions passives. D'aquesta manera, arbitra quatre categories bàsiques en cadascuna d'elles: pretensió, privilegi, poder i immunitat (per a les actives), i deure, no dret, subjecció i incompetència (per a les passives).

aptitud per ser subjecte del dret

4 tipus:
(D) en termes generals es diu que algú és jurídicament responsableen la mesura que se li imposa una conseqüència legal negativa (per exemple, una sanció).
Responsabilitat subjectiva (per mereixement per negligencia o per culpa entesa per intencionalitat en el il·licit)
Responsabilitat objectiva (pel resultat, sense intencionalitat, danys i perjudicis p.ex. o energia nuclear).
Responsabilitat directa (que recau sobre el subjecte que va realitzar l'acte il·lícit)
Responsabilitat indirecta (que recau sobre un subjecte diferent del que va realitzar l'acte il·lícit)

és un acte coactiu, dictat per l'autoritat competent, que consisteix en la privació d'un bé i que porta la seva causa en una conducta prèvia.

Incompatible amb Kelsen.
Les posicions actives, derivades del dret i les posicions pasives, derivades del deure, poden conceptualizarse.
CPPI.Pretensió, poder, privilegi i immunitat.
DNRLD.Deure,no dret,subjecció i incomptencia.
Correlació:Una de les posicions té aquesta posició perque un altre te l'altre.
Oposició: Hom no pot esta en una posició activa i pasiva contra el mateix subjecta a la vegada.

una expressió resulta ambigua si se li poden assignar dos o més significats

activitat que du a terme certa autoritat pública en la qual es pren una decisió basada en una norma jurídica.

són aquells casos en què, a causa de certes dificultats que afecten les premisses normatives i/o fàctiques sorgeixen problemes de justificació externa, posant en qüestió que hi hagi una única resposta correcta per al cas..

Una decisió judicial està justificada externament si ho estan les seves premisses normatives i fàctiques

Una decisió judicial està justificada internament si la decisió es deriva lògicament de les premisses normatives i fàctiques, expressades en els fonaments de Dret i de fet.

(D): activitat que consisteix a atribuir un significat a un enunciat normatiu.
-Auténtica: realizada per l'autoritat que dicta la norma.
-Oficial: La realitzada per l'estat.
Judicial: La que fan els organs jurisdiccionals.
-Doctrinal: la que dan els juristes en la seva activitat descriptiva.
Operativa: La que fan els advocats i asessors.
A mes, poden ser (2):
Literal: s'ajusta al que diu la norma.
Correctora: amplia, restringeix o concreta l'aplicació de la norma.

(D) La vaguetat consisteix en la indeterminació relativa dels límits d'un concepte, que impedeix
determinar si un objecte cau dins o no de la seva denotació.

Una antinómia es quan diverses normes correlacionen el mateix cas amb solucions diferents. Poden ser:
Total-total_les dues normes son aplicables totalment en un cas amb solucions incompatibles entre elles.
total-parcial:una de les normes es mes concreta que l'altre, per tant la general será sempre d'aplicació quan ho sigui la concreta. Pero la general será d'aplicació (a vegades) sense conflicte.
parcial-parcial: les normes son coincidents en el ambit d'aplicació a vegades i altres son totalment independents.

Han de ser conflictes efectivament entre conflictes i no entre normes.
Han de ser conflictes sobre un cas concret.
La solució es la ponderació.

Es la solució de conflictes entre principis. Generalment s'utilitza el principi de proporcionalitat per la jurisprudencia i la doctrina.

Lex superior, lex posterior i lex specialis.

A: Alexy, implica tres judicis o tests: un judici o test d'idoneïtat o d'adequació, un judici o test de necessitat, i un judici o test de proporcionalitat.

(D) Consta de l’anomenada premissa
normativa, relativa al contingut del dret, i de l’anomenada premissa fàctica, relativa als fets del cas que s’ha de decidir.

Concepció doctrinal que sosté que el fonament de la validesa de les normes jurídiques es troba en el Dret Natural.

Concepció doctrinal que afirma que una cosa és el dret que és i una altra el dret que hauria de ser.

És el conjunt de principis i criteris que determinen la distribució moralment acceptable dels beneficis i les càrregues socials.

són aquells aspectes formals que actuarien com a condicions necessàries,
encara que no suficients, per poder parlar d'un dret just. Fuller, concretament, es refereix a les
següents: generalitat de les normes, estabilitat, irretroactivitat, possibilitat, i similitud en la seva
interpretació.

Està relacionada amb la restitució d'un ordre o equilibri que ha estat trencat o alterat il·legítimament com a conseqüència d'un comportament previ. En l'àmbit jurídic, es manifesta fonamentalment a través de dues vies: la responsabilitat civil i la responsabilitat penal.

Una determinada versió del perfeccionisme jurídic, representada especialment per Patrick Devlin, d'acord amb la qual l'Estat està legitimat per imposar i protegir mitjançant instruments jurídics la concepció moral majoritàriament assumida en una societat.

concepció segons la qual l'Estat està legitimat per imposar deures o obligacions als ciutadans amb el propòsit d'evitar que aquests es danyin o es perjudiquin a si mateixos.

posició teòrica segons la qual l'Estat pot legítimament utilitzar els mecanismes coactius propis de el dret per intentar imposar una determinada concepció moral,
considerada com objectivament correcta, per a tractar així de crear ciutadans virtuosos i exemplars.

consisteix en la defensa de l'existència d'un deure moral d'obeir el dret positiu, amb independència del seu contingut.

consisteix en una certa manera d'aproximar a l'estudi del dret, caracteritzada per la neutralitat valorativa i per basar-se en l'observació de certs fets

concepció pròpia de el pensament liberal (liberalisme
polític) per la qual l'única justificació que té l'Estat per imposar una obligació o deure als ciutadans és evitar que aquests facin mal o perjudiquin efectivament a tercers.

Els sistemes normatis tenen les següents característiques, i segons elles es cualifiquen com a millors o pitjors.
Consistència:Ha de regular de mateixa manera diferents casos.
Plenitud: Ha de oferir una resposta per a cada cas que es pugui plantejar.
Independencia: No ha de tenir redundacias i per tant, nomes una norma regula cada cas.

Una norma derogada es una norma que va ser válida en un sistema jurídic pero ha estat eliminada o expulsada.
Expresa o tácita(lex posteriori).
Expresa formal(indica que es deroga) o material (diu que es deroga, en general, i queda sotmes a interpretació).

4
Control social.
Justicia
Seguretat jurídica
Legitimacio de poder

Oposada a Hohfeld
Es pot parlar dels drets subjectius en termes de dret objectiu. A més, aquest drets no son autónms a la llei.Categoritzant:
-Absencia de prohició
-Autorització expressa
-Dret a (perque algú ha de fer quelcom o no ho ha de fer)
-Dret a (iniciar una acció procesal)
-Drets polítics (dret a cambiar les normes del joc)

• L’argument sistemàtic. Coharentia- Ha de ser coherent. i sedes materiae.S'ha de tenir en compte el context o marc normatiu
• L’argument històric. S'ha de interpretar a raó de la tradició jurídica.
• L’argument teleològic. Consisteix a atendre la finalitat de la llei a l hora de determinar el significat de les seves disposicions.
• L’argument psicològic.Entés que s'ha d'interpretar segons la finalitat a la que ho volía dirigir el legislador.
• L’argument sociològic. Guía per la realitat social.
• L’argument apagògic o reducció a l’absurd. Es basa en rebutjar la tesi contraria per donar foça a la tesi defensada.
• L’argument a fortiori. Es manifesta en trobar una solució buscant l'aplicació d'una altre norma.
• L’argument analògic.Es manifesta en trobar una solució buscant l'aplicació d'una altre norma si bé el cas ha de ser similar.
• L’argument a contrario - Presunta voluntat del legislador a no incloure el acte dins del que si está regulat i busca la int lit. de la norma.

L'estructura estàndard d'una norma de competència és la següent:
l'òrgan, mitjançant el procediment , pot (o podrà, o està autoritzat per a, o és competent per a, o té la competència per a, etc.) regular la matèria.
Ha de ser vàlida a mes normes vàlides de rang o jerarquia superior.

D’acord amb les concepcions que es coneixen com a perfeccionistes, les autoritats públiques estan legitimades (o encara més, estan obligades) a imposar coactivament, és a dir, fins i tot en contra de la voluntat
dels individus, certs models o estàndards de virtut o excel·lència que es consideren objectivament vàlids o correctes.

l’única raó legítima per limitar la llibertat i l’autonomia de les persones (sempre que es tracti d’individus capaços, és a dir, adults i amb plenes facultats), establint obligacions i prohibicions, és evitar que provoquin un dany a un altre individu.

Liberalisme, paternalisme i perfeccionisme